http://www.nuvol.com/entrevistes/ona-domenech-els-neologismes-ens-permeten-seguir-la-vida-real-del-mon-2/
/ 29.01.2014
Ona Domènech és directora del grau de Llengua i
Literatura Catalanes de la UOC, que forma part dels Estudis d’Arts i
Humanitats. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de
Barcelona l’any 1990, va fer el doctorat en Lingüística Aplicada a la
Universitat Pompeu Fabra, on posteriorment va exercir la docència durant
15 anys a la Facultat de Traducció i Interpretació. La seva recerca ha
girat al voltant de l’estudi i la descripció dels textos especialitzats,
la terminologia i la neologia lèxica. Pel que fa a la docència, s’ha
especialitzat fonamentalment en la traducció jurídica i administrativa
del castellà al català. Fruit d’aquesta experiència ha publicat el
llibre Traduir del castellà al català. Més enllà de la intercomprensió (UOC).
Ona Domènech | © Laia Serch
Parla’ns una mica de tu. D’on et ve la dèria per la llengua?
Vaig triar els estudis de Filologia perquè m’agradava molt la
literatura; de fet, perquè m’agradava molt llegir, però quan vaig
començar les classes vaig descobrir la lingüística i em vaig adonar que
l’estudi de la llengua anava molt més enllà del que m’havien ensenyat a
l’escola (fonamentalment, a fer anàlisi sintàctica i transcripció
fonètica). I així em vaig anar endinsant en un món apassionant que fins
aquell moment desconeixia: el de l’estudi de la llengua, no només com a
objecte susceptible de ser descrit i explicat científicament
(lingüística teòrica), sinó, sobretot, com a instrument de comunicació i
com a element fonamental d’una societat i d’una cultura determinades.
La teva aproximació a la llengua és, doncs, més social?
Sí, la voluntat de trobar una aplicació social per a tot el que
estava aprenent em va dur a interessar-me per la sociolingüística, i més
concretament, per la planificació lingüística, que en el cas de la
llengua catalana se sol denominar
normalització lingüística. I
això em va dur, un cop llicenciada, a cursar el màster de Lingüística
Aplicada: Planificació i Serveis Lingüístics, que oferia la UB, i a
treballar després com a tècnica lingüística al Servei de Llengua
Catalana de la Universitat de Barcelona. Allà em vaig iniciar en la
professió de l’assessor o mediador lingüístic.
Què fa un mediador lingüístic?
Un mediador lingüístic és un professional qualificat que pot resoldre
les diverses necessitats lingüístiques que sorgeixen en una empresa,
organisme o institució determinades. La
mediació lingüística,
per tant, engloba diverses activitats d’intervenció en el llenguatge:
traducció, correcció i edició de textos; elaboració de diccionaris i
vocabularis especialitzats; resolució de consultes lingüístiques o
terminològiques; disseny i elaboració de formularis; formació
lingüística del personal (ensenyament de llengües, cursos de redacció), i
tasques sociolingüístiques relacionades amb els processos de
planificació lingüística o de gestió del multilingüisme.
I en el teu cas, la mediació lingüística en què s’ha traduït?
Al Servei de Llengua Catalana vaig centrar-me molt a fer correccions i
traduccions, fonamentalment de textos jurídics i administratius, i a
pensar i dissenyar estratègies que ajudessin a millorar la situació del
català jurídic i administratiu a la universitat. Al cap d’uns anys,
però, em sentia intel·lectualment estancada, i vaig començar un doctorat
en Lingüística Aplicada a la Universitat Pompeu Fabra, que em va obrir
les portes al món acadèmic i em va permetre començar la meva carrera com
a professora universitària a la Facultat de Traducció i Interpretació
de la UPF, on durant prop de 15 anys vaig ensenyar traducció de textos
jurídics i administratius del castellà al català.
Ona Domènech | © Laia Serch
D’aquí en va sortir un manual sobre traducció entre el català i el castellà?
Sí, tota aquesta experiència com a traductora i com a docent m’havia
fet adonar que la traducció entre aquesta parella de llengües revestia
unes singularitats que sovint eren desconegudes i que no es trobaven
recollides ni explicades en cap manual universitari. Així que, en
dissenyar l’assignatura de Teoria i pràctica de la traducció del nou
grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, vaig pensar que
aquests materials eren necessaris i per això em vaig decidir a
escriure’ls.
Al teu llibre sostens que la traducció juga un paper fonamental en el procés d’estandardització de la llengua catalana. Per què?
Per entendre el paper fonamental que juga la traducció del castellà
al català en el procés de normalització de la llengua catalana cal tenir
en compte el context sociolingüístic en què ens trobem: dues llengües
molt properes, com el català i el castellà, conviuen en un mateix
territori, amb un marc legal que fixa el deure, per a tots els
ciutadans, de conèixer la llengua castellana, i que alhora reconeix
l’oficialitat de les dues llengües i el dret dels ciutadans a usar la
que vulguin. La traducció dels textos del castellà cap al català, doncs,
no encaixa amb la funció habitual que s’atribueix a qualsevol procés de
traducció (que és la de facilitar la intercomunicació entre parlants
que no s’entenen), sinó que respon a criteris diferents al de la
intel·ligibilitat, que poden ser econòmics, estètics i, fonamentalment,
polítics. Així, un percentatge important de la traducció que es fa del
castellà al català respon a l’objectiu fonamental de contribuir a
garantir la disponibilitat dels textos necessaris perquè l’ús públic i
privat del català sigui normal. I aquest objectiu comporta que
l’activitat traductora vagi més enllà i esdevingui una activitat de
creació, fixació i difusió del nou model de la llengua que es vol
normalitzar.
Quin paper hi té el traductor, doncs, en la normalització lingüística?
La responsabilitat del traductor en el procés de fixació d’un
estàndard és molt elevada, i cal que tingui present el paper que juga,
atès que les seves decisions contribueixen de manera essencial a fixar
el model de llengua que es vol consolidar i difondre.
Posa’m algun exemple.
Per exemple, en la documentació administrativa, el tractament de respecte habitual del castellà és el d’
usted, que es podria traduir, en un text en català, pel de
vostè:
la traducció seria fidel a l’original i gramaticalment correcta. Però
no seria la més adequada atès que, actualment, el català i el castellà
no disposen de les mateixes formes de tractament pel que fa al receptor
d’un text. Així, català i castellà coincideixen a l’hora d’expressar una
relació molt cordial (
tu) o molt formal (
usted/
vostè)
entre els interlocutors; però, en català, a més, tenim una altra
possibilitat intermèdia, que és la d’usar la segona persona del plural (
vós),
que indica una relació en què es combinen de manera equilibrada la
cordialitat i el respecte. Aquest tractament, genuí i tradicional en
català, és el que s’ha decidit adoptar de manera generalitzada en la
documentació que l’Administració pública catalana adreça als ciutadans.
Per tant, una frase com “
Me dirijo a usted para comunicarle”, la traduiríem per “
Us escric per comunicar-vos”,
i així contribuiríem, com a traductors, a difondre el model de català
administratiu adequat als criteris de modernitat (acostament de
l’Administració cap al ciutadà) i genuïnitat (ús de formes pròpies).
© Laia Serch
Quines són les interferències lingüístiques més comunes? Hi ha alguna forma d’evitar expressions i usos incorrectes?
És difícil fer una llista de les interferències lingüístiques més
comunes, perquè depenen molt del registre lingüístic en què ens situem
(formal/informal, general/especialitzat, etc.). Resulta evident, però,
que la proximitat formal entre les dues llengües, que s’explica per
raons històriques i geogràfiques, provoca interaccions constants, amb
les conseqüents interferències lingüístiques, que es produeixen en
ambdues direccions, però, majoritàriament, del castellà –que és la
llengua majoritària a tot el territori espanyol, que no ha viscut cap
procés històric de prohibició o estroncament– cap al català, que és la
llengua minoritària. En aquest sentit, és important tenir present que
les interferències afecten els diversos nivells de la llengua
(fonològic, morfològic, sintàctic, lèxic), i que cal vetllar
especialment per preservar la genuïnitat en el pla morfològic i
sintàctic, ja que, d’alguna manera, constitueix l’”esquelet” de la
llengua, que en permet mantenir la personalitat i la diferenciació
respecte d’altres llengües.
Fa anys teníem debats absurds sobre si calia dir bústia o es podia tolerar buzón.
Ara, en canvi, hi ha més permeabilitat o permissivitat per aquestes
interferències lèxiques, però les interferències s’estan estenent de
manera alarmant a la sintaxi. A mesura que guanyem parlants, també
adoptem construccions que no són genuïnament catalanes. I la gent ho fa
sense adonar-se’n…
Totalment d’acord: la majoria de parlants del català és molt conscient que mots com
bueno o
pues són interferències del castellà; però ben pocs són conscients que en català no “
donem petons”, sinó que “
fem petons”; o que la probabilitat no l’expressem en futur (Quina hora és?
Seran les cinc), sinó amb la perífrasi “deure + infinitiu” (
Deuen ser les cinc). O que el verb
caure no és pronominal (algú, doncs, no
es cau de la cadira, sinó que
cau de la cadira).
No es tracta, tampoc, d’obsessionar-nos amb el tema de les
interferències: evidentment, els professionals de la llengua les han de
conèixer i han de procurar difondre un model de llengua genuí, però
també modern: les llengües evolucionen i és l’ús que en fa el parlant,
en definitiva, el que en determina l’evolució. Cal, per tant, estar
oberts a noves propostes i trobar, com a professional, un criteri
lingüístic obert, que combini de manera equilibrada genuïnitat i
evolució.
Veus doncs en la interferència un catalitzador saludable? Defensaries el neologisme en un sentit darwinià?
Els neologismes es necessiten per denominar nous conceptes (ex.:
eurozona) o bé per denominar d’una altra manera conceptes ja existents (ex.: és una persona
totterreny).
I, de fet, un dels indicis que mostra que una llengua determinada és
viva és la seva capacitat de crear noves paraules. Aquesta capacitat no
és gratuïta, sinó plenament funcional: en la mesura que es produeixen
canvis socials, la llengua s’adapta a aquests canvis i genera noves
unitats per denominar-los. La recerca sobre els neologismes que
apareixen en les llengües constitueix, doncs, una mesura de la seva
vitalitat.
© Laia Serch
Sí, però qui decideix quines paraules s’han d’incorporar a l’idioma i quines són interferències nocives?
Els neologismes els “inventem” espontàniament els parlants de la
llengua i, de manera planificada, els organismes de normalització
lingüística. I per a totes les llengües, especialment les minoritàries,
és important, d’una banda, fomentar aquesta capacitat creadora dels
parlants, de manera que tinguin llibertat per crear noves formes quan
sentin necessitats denominatives o expressives. I de l’altra, disposar
d’organismes lingüístics oficials que permetin la coordinació,
normalització i difusió de les formes neològiques, com l’Institut
d’Estudis Catalans, en tant que acadèmia normativa de la llengua, o el
TERMCAT, com a centre de terminologia de la llengua catalana que promou
el desenvolupament i la integració de la terminologia catalana en els
sectors especialitzats i en la societat en general.
Ets membre de l’IULA (Institut Universitari de Lingüística
Aplicada), on, entre altres coses, col·labores a l’Observatori de
Neologia, que enguany celebra el seu vint-i-cinquè aniversari. Com va
sorgir i quina ha estat la seva línia tots aquests anys?
L’Observatori de Neologia (OBNEO) va néixer com a grup de recerca
l’any 1988, sota la direcció de la Dra. M. Teresa Cabré Castellví, a la
Universitat de Barcelona, i l’any 1994 es va incorporar a l’Institut
Universitari de Lingüística Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra com a
projecte del grup IULATERM. L’Observatori duu a terme un treball
sistemàtic de recopilació i anàlisi dels neologismes lèxics que
apareixen als mitjans de comunicació (fonamentalment premsa, però també
ràdio i televisió), tant en llengua catalana com castellana, entenent
per neologismes les paraules que es detecten en textos orals i escrits
procedents d’aquests mitjans, i que no es documenten en els diccionaris
de referència prèviament establerts.
A banda d’aquesta voluntat de registrar neologismes, què feu per fomentar la incorporació d’aquests nous termes a la normativa?
L’Observatori de Neologia no és un centre oficial amb voluntat
prescriptiva o normalitzadora. Es tracta d’un grup de recerca acadèmic
que, com indica el seu nom, observa el fenomen de la creació lèxica en
general (sense restringir el seu objecte d’estudi al vocabulari
especialitzat), amb la voluntat de recollir-lo, analitzar-lo i també
posar-lo a l’abast d’altres persones o grups interessats a estudiar-lo.
Per això la base de dades dels neologismes recollits per l’Observatori
durant aquests anys és accessible en obert i en línia al
web del projecte.
Els francesos són molt restrictius a l’hora de manllevar
paraules foranes. Els catalans potser hem estat més tolerants a l’hora
d’adoptar estrangerismes o nous termes. És així?
L’anàlisi de les dades recollides per l’OBNEO al llarg d’aquests 25
anys ens mostra que, malgrat que els manlleus, tant de l’anglès (
holding,
on line) com del castellà (
botellón,
enxufar),
són força abundants en la neologia lèxica catalana, els recursos més
productius de creació de noves paraules són els que corresponen a les
regles pròpies de formació de mots que té la llengua, com la derivació,
la composició o els canvis de sentit (
dessalinitzadora,
ecosocialista,
anticrisi,
sensepapers,
moguda,
afusellar).
Podem dir, doncs, que el català gaudeix d’un bon nivell de vitalitat
lingüística. També és molt interessant comprovar com les paraules noves
d’una llengua reflecteixen els canvis que experimenta una societat.
Sovint els neologismes es relacionen amb l’actualitat política del
moment (
ultranacionalista,
sociovergència), amb els esdeveniments esportius (
barcelonisme,
laportisme) o amb fenòmens importants en la vida social (
antisistema,
dessaladora,
mileurista).
L’anàlisi dels neologismes i de les seves freqüències d’aparició ens
permeten seguir una mica, en la vida de les paraules, la vida real del
món.
Des de l’Observatori, heu impulsat iniciatives com la Neolosfera, que acabeu d’estrenar. Com va sorgir la idea?
La
Neolosfera
és un blog dedicat a difondre els neologismes que l’Observatori recull
des de 1989. Aquesta iniciativa segueix la línia d’altres projectes
similars, com ara el Rodamots, una plataforma que cada dia selecciona un
nou mot i n’ofereix informació molt completa i diversa. En el cas de la
Neolosfera, cada entrada presenta un neologisme lexicogràfic nou que es
pot haver format de maneres diferents: per exemple, hi haurà paraules
manllevades d’altres llengües (
indie), paraules noves formades amb prefixos (
copagament) i sufixos (
exitós -osa) o bé paraules que ja existeixen però que han incorporat un significat nou (
cúpula).
Les entrades inclouen informació gramatical bàsica, el tipus de
neologisme de què es tracta, contextos en què s’ha recollit la paraula,
així com una petita explicació relacionada amb la formació o l’ús de la
paraula.
A banda d’aquest esforç d’estudiar i d’inventariar els neologismes, el blog té alguna altra finalitat?
L’objectiu de la Neolosfera és acostar al públic general la tasca que
l’Observatori de Neologia porta a terme des de fa 25 anys, tot
presentant neologismes de caire i procedència molt diversos mitjançant
un format d’accés i consulta fàcils. Les entrades permetran veure els
mecanismes que la llengua catalana empra per cobrir les necessitats
denominatives i expressives amb què es troba, i presentaran tant
neologismes molt actuals com d’altres que, tot i haver aparegut per
primera vegada fa molt de temps, encara no han estat inclosos als
diccionaris.
© Laia Serch
Teniu establert algun protocol amb l’IEC. Feu algun tipus de recomanació perquè els inclogui al diccionari?
Des del seu naixement l’Observatori ha col·laborat amb la Secció
Filològica de l’IEC, de la qual ha rebut finançament, proporcionant-li
dades que han contribuït a l’actualització del lèxic del diccionari
normatiu. Però mai no hem fet cap mena de recomanació ni hem pretès que
tots els neologismes recollits entressin a formar part dels diccionaris:
moltes unitats noves són efímeres o sovint no responen a cap necessitat
de denominació. El nostre objectiu és detectar la novetat que apareix
realment als mitjans de comunicació, per tal que siguin els lexicògrafs
els qui decideixin què s’inclou o no als diccionaris. A més de l’IEC,
també hem proporcionat dades a organismes com l’Instituto Cervantes i
empreses editorials com Enciclopèdia Catalana i Vox-Biblograf (ara
Larousse).
L’any 2006 vas entrar a la UOC com a professora de la
llicenciatura de Filologia Catalana i vas participar en el disseny i
posada en marxa de l’actual grau de Llengua i Literatura Catalanes. Vas
deixar la universitat pública per entrar en un nou model educatiu. Per
què aquest canvi?
El model educatiu de la UOC, centrat en l’estudiant i en la seva
activitat d’aprenentatge, em van seduir des del començament. Com també
el perfil majoritari dels nostres estudiants: a la UOC, més que l’alumne
que ha acabat el batxillerat i busca la universitat presencial, com a
espai de socialització, ens arriben moltes persones que descobreixen
tard quin és el seu veritable interès acadèmic o que decideixen
d’estudiar allò que realment els interessa un cop ja s’han situat
professionalment, o que volen obrir-se noves possibilitats professionals
i desitgen formar-se de manera continuada, al llarg de la vida. Ens
arriba un alumne motivat, amb inquietuds, que no ve a passar l’estona.
D’altra banda, el sistema docent de la UOC, basat en la interacció
constant d’una doble figura docent (el professor responsable de les
assignatures, que les dissenya i impulsa, i el professor col·laborador
extern, que n’imparteix la docència), garanteix una qualitat docent i un
treball en equip molt enriquidor, que no trobem en cap altre sistema
universitari del nostre entorn.
Ara fa 15 anys que vau instituir a la UOC els estudis de llengua i literatura catalanes. Quin balanç feu d’aquests primers 15 anys?
La posada en marxa, ara fa 15 anys, de la llicenciatura en Filologia
Catalana a la UOC, va permetre oferir, per primer cop en el nostre
context, la possibilitat de cursar aquests estudis de manera virtual.
Deu anys després, en una segona etapa, conscients dels reptes que es
plantejaven en un context social i acadèmic canviant, vam dissenyar i
implementar l’actual
grau de Llengua i Literatura Catalanes,
adaptat a les directrius de l’Espai Europeu d’Educació Superior, que
va significar una autèntica posada al dia i un impuls important per a
la nostra titulació: es tracta d’un pla d’estudis innovador que, partint
d’un disseny basat en competències, combina de manera equilibrada i
interrelacionada els aspectes literaris, lingüístics, culturals i
socials, ofereix un alt nivell d’optativitat –que permet que l’estudiant
dissenyi bona part del seu itinerari d’aprenentatge–, i té un component
molt fort de projecció professional. El balanç que fem d’aquests 15
d’anys d’existència és molt positiu: ens hem convertit en la titulació
de Llengua i Literatura Catalanes més gran en volum d’estudiants, i
l’avaluació sistemàtica i anual de la titulació, per mitjà d’enquestes
de satisfacció i de rendiment, ens situa sempre en els nivells més alts
de la UOC.
Quins reptes us plantegeu de cara als pròxims anys?
Sens dubte, el principal repte de cara al futur passa per consolidar
aquest nou grau, que ja hem desplegat pràcticament en la seva totalitat,
i del qual acaben de sortir-ne els primers graduats i graduades. En
aquest sentit, és important aconseguir de projectar a la societat els
èxits obtinguts en aspectes molt diversos, com ara el rendiment acadèmic
i la satisfacció dels estudiants. I també ens sembla especialment
rellevant aconseguir canviar la percepció social dels estudis de llengua
i literatura catalanes, amb l’objectiu de fer més visible l’interessant
oferta formativa que ofereixen, així com l’ampli ventall de possibles
sortides professionals que obren.
Un altre objectiu important que ens hem proposat és el de garantir la
continuïtat de l’oferta formativa del grau en titulacions de postgrau
que permetin l’especialització dels nostres graduats, tant en línies més
professionalitzadores, com en línies més orientades a la recerca. En
aquest sentit, la posada en marxa del
màster universitari d’Estudis Catalans,
el setembre del 2013, ofereix als nostres graduats una formació
avançada que els permet aprofundir el coneixement de la societat i la
cultura catalanes, al costat d’altres titulacions de postgrau, que també
estan directament relacionades amb el nostre grau, com el
màster de Traducció especialitzada, el
postgrau de Llibre i lectura en la societat de la informació, el
màster d’Humanitats o el
màster de Gestió Cultural.
Des del lloc on treballes, tant a l’Observatori com a la UOC,
en contacte permanent amb la nova saba, deus tenir motius per ser
optimista. Com veus el futur de la llengua catalana?
Sí, sí que en sóc d’optimista: crec que podem afirmar que, en
general, el català, avui, és una llengua viva, que evoluciona i que és
apta per a tots els usos. Però també és cert que la situació política
en què es troba, és a dir, el fet de ser una llengua sense estat, la
posa en una situació de discriminació, reconeguda, per exemple, pel
mateix Consell d’Europa. En definitiva, la situació de les llengües
sempre depèn del context polític i social en què es troben, de manera
que és difícil fer-ne pronòstics, perquè la llengua és un constructe
social, que no es pot aïllar de la realitat de la qual forma part. El
que hem de tenir clar, doncs, és que el futur del català és a les
nostres mans, perquè de nosaltres depèn treballar per fer realitat una
societat que ens permeti arribar a la plenitud lingüística.
